El mal s’inscriu en el buit de pensament

Reflexions de Mònica Plana, directora de l’Àrea d’Intervenció de Pobresa i Inclusió d’ABD

Primera falla. Els pilars del sistema del benestar, que ja van justos, s’ensorren gradualment. I l’equilibri de mercat que alguns invoquen està tan desbocat com les imprevistes tempestes d’aquests dies. No preveiem la magnitud del que està passant, però a peu de carrer assistim a tots i cadascun dels desperfectes.

Igual que en les emergències climàtiques, aquí rebem totes. La crisi de l’habitatge és a l’agenda no perquè les entitats socials visibilitzem que més d’un milió de persones estan en situació d’exclusió residencial, sinó perquè penetra de forma massiva en els projectes de vida de la classe treballadora que, en el pacte social del segle passat, va renunciar a la transformació social a canvi del benestar. A canvi d’una feina, d’una prestació d’atur, d’una llar. Però el món ha seguit girant, i el que ahir era una conquesta avui torna a ser un camp de batalla.

La imatge d’aquests dies era la de les persones abandonades a les andanes buscant la manera d’arribar a la feina, a la visita mèdica o a l’escola. I se salva qui s’ho pot pagar, tot i que cada cop va esquitxant més a tothom.

Salvi’s qui pugui. Aquest és l’escenari resultant de l’imperi de la pobresa de l’ànima.

Per a mi, aquesta és la pobresa més universal. Digue’n maldat. Poc se’n parla. Em remouen l’estómac els debats sobre la vida de la Maricarmen. Que si hauria pogut comprar el pis, que si hauria pogut marxar a un altre lloc, que si vivia del cuento… A mi el que em corrou és el moviment que ha portat una sèrie d’individus a comprar un pis on viu una persona gran i amb discapacitat amb la intenció d’expulsar-la, durant els aproximadament vuit anys que ha durat el procés legal de desnonament.

Hannah Arendt parlava de la banalitat del mal. Ve a dir que l’autor d’un acte monstruós no és necessàriament un monstre, sinó un individu comú que acata ordres sense cap reflexió. Avui diria que utilitza totes les eines per obeir enfollit el mandat del capital i se serveix de tots els mecanismes legals al seu abast. No li ha calgut dedicar ni un pensament al procés de despossessió estructural en què col·labora activament i, per increïble que sembli, ni un moment s’ha aturat a empatitzar. En benefici propi i pel seu propi interès, assoleix l’èxit de la seva servitud voluntària.

Els éssers humans hem nascut sota una condició de dependència radical, afirma Judith Butler, i el primer signe de civilització, segons l’antropòloga Margaret Mead, és haver descobert un fèmur fracturat i curat. La vida humana, per obrir-se pas, ha requerit solidaritat, entrega, cures, vincles i compromís. Les molècules de la raó economicista i neoliberal ressonen en el camp social com també ho fan els fèmurs curats. No podem quedar-nos al marge davant d’aquesta elecció, i això va pels senyors i les senyores de l’hemicicle que, encarregats d’elaborar les lleis que regeixen el cos social, obliden que allà baix passen coses molt crues i sagnants.

El Tribunal Constitucional va derogar part de la Llei 24/2015 i, la setmana passada, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va derogar els comptadors socials d’aigua. Ara, entre els teus veïns hi haurà gent sense aigua, sense llum i sense gas. Alguns perquè no s’ho poden pagar; altres perquè no poden accedir a un habitatge i viuen en espais sense títol habilitant (així és com es diu correctament). I tot legal. Cal que tornem a citar els beneficis de les empreses elèctriques? I el criminal és qui, sense una alternativa habitacional digna, ocupa una casa per donar aixopluc a les seves criatures. Ara, aquests infants no tindran aigua i, si en tenen, la companyia que els en proporcioni haurà d’obviar la llei. Així és com anem teixint el seu imperi.

Els primers anys de Sociologia vaig llegir un llibre del qual no recordo ni el títol ni l’autor. L’autor hi explicava que des de ben jove havia col·laborat amb entitats socials per alleujar el patiment de les persones triturades per un sistema injust, però que es va fer sociòleg el dia que va anar a buscar i investigar la màquina trituradora. Les polítiques per afrontar la pobresa han d’anar dirigides a l’ànima del sistema. No ens val repartir ajudes a la ciutadania per seguir pagant a les corporacions, macroempreses, fons d’inversió o com es diguin, i anar tirant, un dia rere l’altre. La qüestió no és pagar la festa al malànima: un ajut per al lloguer del pis al fons voltor, un altre per a l’empresa elèctrica. Així, fins i tot de la gestió de la pobresa en treuen profit.

La qüestió és assenyalar clarament quines coses no volem que passin. No volem gent dormint al carrer, no volem infants a les fosques, no volem fons voltor com a propietaris de les cases ni com a gestors dels nostres serveis públics, pels quals tant hem lluitat i que tant hem celebrat fins ara. Però també es tracta de frenar la màquina de triturar des d’on siguem. Hi ha una manera humana i una altra que no ho és.

Omplim el pensament d’humanitat.