Rafael Vilalta: De viure al carrer a treballar per combatre la pobresa energètica

“El primer dia al carrer va ser molt fort. No m’ho creia. Vaig anar cap a la Plaça Catalunya. Em vaig seure a un banc. Recordo que estava molt fred. Aleshores vaig entendre per què servien els cartons. En vaig anar a buscar uns quants i em vaig tornar a seure al banc”. Aquest va ser el primer dia de la vida sense sostre del Rafael Vilalta. Després li han seguit molts dies més de vida al carrer.

Més concretament, 13 anys marcats per les drogodependències, l’alcoholisme, el patiment i l’exclusió social. Ara el Rafael ha entrat a formar part del programa de lluita contra la pobresa energètica i d’inserció laboral que es desenvolupa a través dels Punts d’Assessorament Energètica (PAE) i que el permetrà treballar durant nou mesos com a agent o informador energètic. Aquest és un projecte impulsat per l’Ajuntament de Barcelona -que gestiona l’Associació Benestar i Desenvolupament ABD, la Fundació Acció Benestar i Desenvolupament FABD i Ecoserveis– que consisteix en oferir la informació, l’atenció i la intervenció necessàries perquè les persones puguin exercir els seus drets energètics i les companyies no els neguin l’accés als subministraments bàsics.

En l’actualitat està en el procés previ de formació. “Abans era un tècnic en pobresa en general i ara estic especialitzat en pobresa energètica”, ironitza. Els seus ulls són més que mai l’espill de l’ànima d’algú que no ho ha tingut gens fàcil en aquest vida. Malgrat això, el Rafael és tot energia, positivisme e il·lusió. Anem a conèixer-lo una mica més.

Com va ser el procés que et va portar a viure al carrer?

Tenia una editorial. Feia mapes de carrers i m’anava molt bé. Els venia a les llibreries i funcionava. Aleshores vaig conèixer a la meva dona, a la mare dels meus fills. Al cap d’un temps li van diagnosticar esquizofrènia paranoide. La situació a casa es va anar complicant.

La mare de la meva dona era yonqui i un dia vam decidir portar-la a casa.  Sovint em deia: ‘Rafa acompanya’m a la Mina’. Acostumava a consumir heroïna. Va arribar un dia en el qual estava passant un mal moment i li vaig dir: ‘deixa-m’ho provar’.

I aquí va ser quan em van presentar el dimoni. Mica en mica va anar degenerant tot fins que un dia em vaig trobar al carrer.

Què es el pitjor de no tenir llar?

El més complicat és que penses que aquesta societat és una merda. Tothom passa de tu. Em refereixo a la gent, no a les entitats. Ningú mai m’ha portat un entrepà. La gent et té por. Estem totalment exclosos. Som el quart món. No hi ha una intervenció al carrer. No pot ser que hi hagi persones al carrer i que quan vagin a un alberg no tinguin plaça.

És impossible que una persona que viu al carrer es recuperi sola. L’Administració ha d’involucrar-se. Viure al carrer és molt dur.

¿Com descobreixes el projecte del PAE?

Quan em vaig veure al pou vaig fer un canvi. Vaig dir-me: ‘si segueixo així em moro’. Els diumenges acostumava a anar a l’església del Pi, al centre de Barcelona. I amb el temps vaig conèixer a l’Eli, el meu àngel, qui amb el temps em va ajudar a tenir accés al pis de l’Associació Dit i Fet. Tothom en aquesta vida té el seu àngel. I ella va ser el meu. Aquí hi vaig estar durant quatre mesos. Era el setembre del 2014. Després vaig anar al Servei d’Inserció Social, on em va atendre la Caterina, una treballadora social. Aquí em van derivar a l’alberg de Sant Joan de Déu a Sarrià.

Mentrestant estava en procés de deixar les drogues i l’alcohol. Aquí hi vaig estar sis mesos. Mitjançant la treballadora social vaig descobrir el programa ‘House first” i vaig tenir la gran sort que em van adjudicar un pis. No obstant això, el pis no me’l donaven fins al cap d’un any. Afortunadament vaig tenir l’oportunitat d’allargar l’estada a l’alberg durant 18 mesos. Una vegada vaig tenir el pis, vam fer un pla de treball per buscar feina amb la treballadora social del barri.

Necessitava treballar perquè això de ser pobre és una merda. I si no tens feina ets pobre.

Vaig tocar moltes portes i em va sortir l’oportunitat del projecte de Barcelona Activa de treballar durant sis mesos com a ‘agent de convivència”. Quan es va acabar aquesta feina, seguia fent formacions diverses i una d’elles la vaig anar a fer a Torre Jussana. Al costat hi havia el servei de Làbora amb la meva referent. Aleshores li vaig demanar si tenia alguna feina i és quan es va referir el projecte dels Punts d’Assessorament Energètic. Em vaig apuntar i em van seleccionar. I aquí estic.

Com està sent l’experiència dels Punts d’Assessorament Energètic?

Per a mi és fantàstic poder treballar. Em començo a sentir a com era abans. Abans de caure a l’alcohol i a les drogues era com qualsevol altra persona. I ara, precisament torno a ser com qualsevol altra persona. Jo sempre he estat molt positiu i és el que m’ha fet continuar.

Pensa que jo vaig tenir moltíssimes sobredosi. Vaig estar mort moltes vegades. I ara ja no tinc por a res. Tot el temps que em queda de vida és un regal. Estic en aquest món ‘de gratis’. D’aquí fins que em torni a morir seré la persona més feliç del món.

És com si m’haguessin donat una altra oportunitat. Estic al PAE acompanyant a persones i a sobre em paguen. És perfecte. A mi m’han tallat l’aigua i la llum moltes vegades. Sé de que va tot això. A la vegada, estic molt agraït perquè ens donen una formació que m’anirà molt bé.

Quin consell li donaries a una persona que viu al carrer per intentar sortir d’aquest situació?

És molt difícil donar consells a les persones que viuen en aquesta situació.

Els serveis socials van col·lapsats i quan una persona veu que el procés per trobar llit es pot allargar mesos doncs es fa molt complicat.

Com a conseqüència, com que una persona sense llar ja acostuma a tenir una xarxa social, no es mou d’aquesta situació.  És a dir, s’institucionalitza en una vida de merda. És l’Administració qui hauria d’actuar sobre aquestes persones. Per tant, li aconsellaria que anés a serveis socials però, com dic, és difícil que se’n surti quan vegi com s’allarguen els processos per poder dormir en un llit.

Temps per al voluntariat

Si vols saber més del recorregut per la vida del Rafael, el pots seguir al compte d’Instagram @rafaelvilaltarueda I és que “ara també sóc un Instagramer”, ens explica orgullós. Afegir també que el Rafael dedica part del seu temps al voluntariat. Ja fa més de tres anys que fa de voluntari i participa en diferents projectes com ara el banc d’aliments de Càritas de Nous Barris, el programa Escola Amiga de l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu (un programa de sensibilització que té com a objectiu incrementar la consciència dels joves cap als col·lectius més vulnerables i lluitar contra l’estigma de les persones que es troben en risc d’exclusió), és membre del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament Barcelona, col·labora amb la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA) i també fa de voluntari a l’alberg de Sant Joan de Déu.

El Rafael mira ara el futur amb optimisme i amb la filosofia pròpia d’algú que té il·lusió per descobrir nous horitzonts. Així ho resumeix precisament en la descripció del seu compte d’Instagram: “La meva primera vegada al planeta Terra…. Vaig aprenent a viure…”.