“El servei voluntari d’acompanyament telefònic a les persones grans és una molt bona manera de recuperar la humanitat que estem perdent”

A l’Associació Benestar i Desenvolupament hem valorat, des del seu inici, el voluntariat com l’expressió directa i viva de la societat; un moviment participatiu de la ciutadania que intervé en la construcció d’una societat més justa i respectuosa de la dignitat i dels drets inviolables de les persones.

És per això que comptem amb un equip de persones voluntàries que donen un valor afegit de caràcter relacional i social a l’organització, i aporten un valor de qualitat i proximitat a la tasca que desenvolupem completant el treball dels i les professionals.

Una de les moltes activitats voluntàries que duem a terme des de fa temps és l’acompanyament a persones grans que atenem mitjançant diferents serveis que gestionem des de l’entitat com els Habitatges amb serveis per a persones grans de l’Ajuntament de Barcelona.  

Es tracta d’un servei que pretén establir una relació amb les persones grans que els hi permeti trencar amb l’aïllament i la soledat que sovint pateixen. Són acompanyaments puntuals (visites mèdiques o altres gestions) i acompanyaments de continuïtat (passar una estona amb una persona gran un dia per setmana).

Amb la crisi per la pandèmia de la Covid-19, el servei s’ha reforçat amb més persones voluntàries i s’ha hagut d’adaptar a la via telefònica a causa del confinament. Actualment hi participen la  Glòria, el Toni,  la Victòria, l’Eric, la Mª Ángeles, la Judit, l’Elisa i l’Ángeles.

 A més, aquest acompanyament també s’ha incorporat en els Serveis d’Atenció Domiciliària SAD dels Ajuntaments de Sant Vicenç dels Horts i de Sant Joan Despí, que gestionem des de l’entitat. Aquesta i altres activitats també són possibles gràcies al suport i coordinació de les directores dels Habitatges amb serveis per a persones grans i de l’equip de coordinadors/es tècnics/es del SAD.

Per saber la importància que té aquest servei per a les persones grans parlem amb dues voluntàries de l’entitat que aquests dies estan duent a terme aquest acompanyament. L’Elisa Soler, és una jove estudiant de 19 anys que ja visitava setmanalment una dona gran. L’Ángeles Castuera, és periodista i té 51 anys. Malgrat fa molts anys que fa de voluntària, amb la crisi de la Covid-19 s’ha animat a donar aquest suport. 

Quan fa que fas de voluntària? 

Elisa: Fa uns quatre o cinc mesos.

Ángeles: Des dels 20 anys. Ho vaig fent de forma intermitent.

En què consisteix la tasca que estàs fent aquests dies? 

Elisa: Consisteix en anar trucant periòdicament a la Filomena, la dona amb qui feia el voluntariat i que anava a veure cada setmana. 

Ángeles:  Acompanyo l’Antònia parlant amb ella per telèfon una estona a la tarda cada setmana.

Per què t’has decidit a fer aquest voluntariat? 

Elisa: Personalment crec que la meva és una tasca que no podia frenar  tot i la distància. El voluntariat d’acompanyament comporta un vincle entre la voluntària i la persona que el sol·licita, així que ni seria ètic ni em sortiria de dins fer un “stand by” en aquesta sentit. Més enllà del meu cas personal penso que és molt necessari retornar a la gent gran tot el que els devem, i que ningú mereix ni estar ni sentir-se sola en el dia a dia, i menys en una situació tan excepcional.

Ángeles: Perquè és ideal per a la manera com haig de fer el confinament. És perfectament compatible.

Com se senten les persones amb les què parleu? 

Elisa: En el meu cas noto dues coses. La primera més obvia és l’alegria de que algú s’interessi per ella, i la segona és la sorpresa. Em dona la sensació que quan truco es sorprèn, i això m’omple alhora que m’entristeix perquè és un clar exemple de l’abandonament que senten aquestes persones. 

Ángeles: L’Antonia està contenta. Li agrada explicar-me les seves inquietuds.

Què és el que més t’agrada d’aquesta tasca? 

Elisa: A mi m’encanta tot. Al cap i a la fi no és una tasca com a tal, tu has d’establir una relació amb una persona i no només guanya la persona sol·licitant, guanyen les dues persones que hi participen, també la voluntària. Partint d’aquesta base el que més m’agrada és el vincle, i saber que aquest millora en alguna cosa la vida d’algú. 

Ángeles: Compartir experiències de vida.

Què és el més complicat de fer l’acompanyament a través del telèfon? 

Elisa: No poder fer un cafè. Realment costa més transmetre i rebre el caliu per telèfon, no és el mateix que tenir la persona davant. A més la nostra societat aquí al sud d’Europa és molt propera, i es fa difícil. 

Ángeles: Que no ens podem veure, però ja hem quedat que ‘quan acabi tot això’ aniré a casa seva a fer un cafè.

Sents que ajuda a les persones grans aquest servei d’acompanyament? 

Elisa: N’estic convençuda, és un molt bon servei que recompensa no sols les persones grans, sinó també els joves. Penso que és una molt bona manera de recuperar la humanitat que estem perdent.

Ángeles: Sí.