La VdG continua sent un repte persistent (afecta al 32% de les dones a Itàlia, el 37% a Grècia, el 42% a Romania, gairebé la meitat a Albània i el 28% a Espanya). Les dones i nenes que sofreixen múltiples discriminacions (com a discapacitat, estatus migratori o identitat LGBTQI+) s’enfronten a riscos agreujats i a múltiples barreres d’accés als serveis de protecció. En el cas concret d’Espanya, la prevalença de la violència en l’àmbit de la parella és significativament superior (al voltant d’un 12% més) per a les dones amb discapacitat respecte a les que no la tenen.

Les ONG que treballen en la defensa dels drets de les dones operen amb recursos tècnics i financers molt limitats, amb alta rotació de personal (sovint basat en el voluntariat) i una gran dependència de fons públics institucionals inestables.

Existeix una manca important de serveis adaptats a grups diversos (cases d’acolliment accessibles per a dones amb discapacitat, mediadores interculturals per a dones migrants, etc.) i falta de formació específica per al personal de primera línia. A Espanya, malgrat comptar amb un marc legal ampli, persisteixen reptes importants per a garantir l’accessibilitat i la inclusió de dones trans, dones migrants i refugiades, les quals sofreixen un accés a la protecció que sovint varia segons la regió. També hi ha una falta de protocols i serveis accessibles per a dones amb discapacitat i una clara necessitat de formar millor a les persones professionals d’atenció directa.

Les ONG s’enfronten cada vegada més a l’hostilitat política, reaccions conservadores i l’exclusió dels processos de creació de polítiques, la qual cosa exigeix un esforç urgent per a enfortir-les mitjançant xarxes transnacionals i incidència col·laborativa. Aquest fenomen de polarització política també es fa patent a Espanya, on les ideologies més conservadores han arribat a posar en dubte les iniciatives d’igualtat i la necessitat de serveis de suport a les supervivents.