A les dones que pateixen violència masclista els diria “que no es deixin, que busquin ajuda”

Entrevista a Susana Veronica, usuària del programa Comunitat Activa de ABD, amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones.

Susana Veronica, originària d’Hongria, porta a Espanya gairebé 24 anys i és usuària de Comunitat Activa de l’Associació Benestar i Desenvolupament ABD. Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, comparteix el seu testimoni després d’haver sofert violència masclista.

Explica com després de quedar-se sense treball va començar a rebre maltractaments de la seva parella i com quan una persona propera et menysprea diàriament, “arriba un moment que te’l creus”. Després de passar per aquesta experiència, anima a qualsevol dona que pugui ser víctima de violència masclista a que “no es deixin, que busquin l’ajuda on sigui, que no tirin la tovallola”.

A continuació, un resum de la seva entrevista que es troba sencera al video de Youtube. 

Quina és la teva situació actual?

Al principi, la meva vida no era tan desastre com ara. Estava treballant normalment i em vaig trobar en la situació fa dos anys i uns quants mesos que estic a l’atur. Continuo buscant feina activament.

Quines situacions de discriminació has sentit com a dona?

Vaig anar a entrevistes i per la meva edat em van rebutjar. Diuen que una dona després dels 45 anys ja no rendeix tant com una de 30 anys.
Lamentablement, Espanya el dolent que té és que una dona que té més de 45 anys, com que som invisibles.

I a la teva vida personal, has experimentat també aquesta discriminació?

La meva vida personal, un altre desastre.
Jo porto, crec que al gener, farà 3 anys sense treball. Vaig conèixer a un noi l’any 2011, ell és estranger com jo, estàvem flirtejant, després comencem a sortir i al cap de tres anys ens casem. Jo l’ajudava en tot el que podia perquè ell no tenia papers, no estava treballant, jo ho pagava tot… i arriba la situació de jo quedar-me sense feina i que et diguin a la cara que “per mi et pots morir de fam perquè jo a tu no et donaré res”. Una persona a qui has ajudat durant tant de temps…

Com ha evolucionat aquesta situació?

Van començar els maltractaments psicològics un dia sí, un altre també, perquè jo “no busco feina”, perquè jo “no vull treballar”, “jo vull que em mantingui”… i això és mentida perquè tots els dies sóc al carrer per a intentar sortir d’aquest infern que estic vivint. La veritat és que a vegades dic que ja no puc més. A més, que tots els dies que et diguin que no serveixes per a res, al final arribes al punt que t’ho creus.

Que tots els dies et diguin que no serveixes per a res, al final arriba un moment que t’ho creus. 

Quins suports has trobat?

Jo estic sola en aquest país, no tinc a ningú. Hi ha moments que no saps, sents que no pots més, no saps en qui pots comptar. I jo, el suport enorme que vaig trobar en Comunitat Activa no és poc.

Que els diries a altres dones que visquin situacions similars?

Que no es deixin. Que busquin ajuda per on sigui. Que no tirin la tovallola, que intentin buscar tota la ajuda que puguin. 

Entrevista a Veronica Susana amb motiu del 25-N