Virus de la desigualtat: “Amb el coronavirus l’estigma cap a les persones sense llar ha augmentat”

Parlem amb el Marcos, la Mulan i el Javier. Aquests dies estan a un equipament pioner de l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de Salut Pública que allotja a persones sense llar amb addiccions arran de la crisi de la COVID-19

Com és la vida d’una persona sense llar d’ençà que ha esclatat la pandèmia de la COVID-19?; la seva situació d’exclusió social s’ha agreujat més amb aquesta crisi?; ha empitjorat l’estigma que pateixen les persones usuàries de drogues?

Busquem respostes parlant amb el Marcos, la Mulan (nom fictici) i el Javier. Tenen en comú que fa anys que viuen al carrer, que són persones usuàries de drogues i que aquests dies han trobat aixopluc en el dispositiu pioner que ha habilitat l’Ajuntament de Barcelona juntament amb l’Agència de Salut Pública ASPB per acollir persones sense llar amb addiccions de manera que puguin passar el confinament com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19.

També tenen en comú unes enormes ganes de viure, l’esperança per millorar la seva situació i l’agraïment per a tot l’equip professional que està cuidant d’elles i ells aquests dies. Coneguem una mica les seves històries….

“Si no saps la meva història no em pots jutjar perquè un dia estic afectat pel consum d’una substància”

Marcos Hernández Garrido. 44 anys. Fill del barri xino de Barcelona. Autor del llibre ‘Poemes sense sostre’ de l’Editorial Carena. Intel·lectual, inquiet, apassionat, parla tal i com raja. Recorda amb orgull la seva militància activa al 15M. Acaba de ser pare però no pot veure a la seva filla perquè ha tingut problemes amb la seva dona. Fa més de 10 anys que viu al carrer o en cases ocupades. En tot moment l’acompanya un llibre. Sembla el seu company de viatge. No és el que va escriure. Al final de l’entrevista descobrirem el títol, que també té la seva petita història…

Com has arribat fins aquí?
(Esbufega). Quina pregunta (somriu). Resumeixo molt ràpid. Sempre havia treballat des dels 8 anys als 33 però el gran problema és que sempre ho vaig fer en negre. Vaig acabar una relació de 9 anys i d’un dia per l’altre em vaig veure tirat al carrer. Sóc politoxicòman, estimo a les drogues. Durant molts anys les he pres per expandir-me però també per alleujar el dolor.

Dolor?
Tinc una malaltia en la cama, es diu displasia de maluc. També tinc els dits en urpa als peus. Quan vaig anar al metge de capçalera a demanar la discapacitat vaig tenir la desagradable experiència de veure com la meva història clínica es resumia només en un parell de línies. Aleshores li vaig preguntar al metge: ‘què és això?’ Llavors va ser quan vaig haver d’escoltar que alguns expedients en fer el traspàs de paper a digital, causalment s’havien perdut. A més, després em vaig trencar el turmell quan intentava saltar a una casa ocupada i el dolor s’ha fet més intens.

¿Què és el més difícil de viure al carrer?
Al carrer trobes a faltar les petites coses, com estar al sofà veient una pel·lícula amb un plat de sopa, poder aixecar-te i anar a l’urinari …

¿Has passat por?
Ser bona gent al carrer et fa passar mals moments. És clar que he passat por.

¿Amb la crisi del coronavirus t’has sentit més estigmatitzat pel fet de no tenir sostre?
Sí. Si no saps la meva història no em pots jutjar per què un dia estic afectat pel consum d’una substància. Moltes persones no se n’adonen que el sol fet per exemple de demanar diners, si tu ets a terra implica superioritat i supèrbia de la persona que està a peu dret. Moltes vegades m’he hagut d’anar a un banc a plorar. Hi ha bona gent però també he viscut algunes males experiències. Persones que m’han tractat a mi com escòria sense adonar-se què en aquell moment també s’estaven convertint en escòria. També s’està veient que aquest virus està demostrant que no se salva ni el ric ni el pobre. I a més jo tinc la teoria que els que vivim al carrer, com que ja estem més exposats als virus en general, el nostre sistema de defenses està reforçat.

¿Com vas conèixer aquest espai?
A través de la Sala Baluard. Estimo molt a aquesta gent.

¿Què et sembla aquest espai?
L’espai és impressionant, els treballadors fan el que poden. Em sembla meravellós que hi hagi aquest lloc. Cal valorar molt més aquest servei. Els professionals estan fent una feina bestial. Fan de sanitaris, de cambrers/es, psicòleg/a….

¿I em diràs quin és aquest llibre que t’acompanya?
“Els 120 dies de Sodoma” del Marqués de Sade.

Caram…
(Somriu). Amb 12 anys vaig llegir el Marquès de Sade i vaig descobrir la masturbació. I curiosament avui quan he anat a la biblioteca va i m’he trobat aquest títol. No m’he pogut resistir a agafar-lo.

“Existeix molt abús sexual. Viure al carrer i ser dona és molt perillós, som més vulnerables que els homes”

Mulan, 28 anys, francesa. Prefereix no donar el seu nom real per guardar l’anonimat. Tímida. Ulls grans, intensos i, alhora, tristos. A la seva pell hi conviuen molts tatuatges que semblen el testimoni d’una vida molt dura. Parla poc però la seva mirada transmet molta esperança. Fa 14 anys que viu al carrer.

Com has conegut aquest recurs?
A través  de Metzineres, un espai exclusiu per a dones de reducció de danys en el qual el més important són les dones que acudeixen i les seves necessitats.

Quan temps fa que vius al carrer?
Des dels 14 anys. Quan vaig arribar a Espanya en tenia 19.

Com viu una dona sense sostre?
És difícil. Existeix molt abús sexual. Viure al carrer i ser dona és molt perillós, som més vulnerables que els homes. Totes les dones que vivim al carrer alguna vegada ens hem despertat amb un home intentant-nos tocar.

Com has viscut la crisi del coronavirus des del carrer?; creus que amb aquesta pandèmia encara esteu més estigmatitzades les persones que no teniu sostre?
Ha estat complicat. Hi ha hagut una pujada del preu de la droga i ha baixat la qualitat. Vaig ser agredida per un agent de la policia quan es va pensar que li anava a tossir a sobre després d’una discussió. Vaig passar la nit al calabós. Ho he denunciat al jutge. Sí, l’estigma cap a nosaltres encara ha empitjorat per estar al carrer.

Com estàs en aquest espai que teniu per poder passar sota un sostre la crisi del COVID-19?
Em sento cansada però bé. No és fàcil perquè quasi tots són homes. L’espai no està malament, hi ha ordinadors per buscar feina, menjar, serveis…. Hi ha coses que m’agraden i altres que no però en general, està bé.

I quan s’hagin acabat els dies en aquest alberg, com t’imagines el futur?
Ja porto quatre setmanes de desintoxicació de les drogues i espero poder entrar a l’Espai Ariadna, que t’ofereixen una habitació durant un any si no consumeixes (L’Espai Ariadna es presta atenció integral a les dones soles o amb els seus fills i filles que requereixen un espai d’intervenció integral on s’abordi la situació de violència masclista i de drogodependència en un entorn segur). També m’agradaria aconseguir una feina.

“Un agent de policia em va dir ‘amb els coronavirus els sense sostre esteu venuts’”

Javier Sáchez. 36 anys. Jove i alegre. Desprèn entusiasme. Pregunta molt. Vol saber que està passant al món. Ho vol entendre. Sempre va acompanyat d’un mòbil i uns cascos que semblen evadir-lo de tot allò que l’envolta. Fa tres anys i escaig era empleat de banca i vivia tranquil·lament amb els seus pares. Ara viu al carrer, també des de fa tres a anys, tants com els que fa que va perdre la feina i que els seus pares el van fer fora de casa.

Què t’ha portat a viure al carrer?
Treballava a la banca i només consumia droga un cop a el mes quan anava de festa. Era consumidor de Metanfetamina. Fins que vaig provar la xeringa…. ho vaig explicar a casa i es va decidir que havia de marxar. I aquí segueixo encara. Jo no m’havia drogat abans a la meva vida però, ja veus, quan consumeixes canvies el xip totalment.

I com vas viure el fet de trobar-te sense llar d’un dia per l’altre?
Al principi al carrer vaig plorar molt. Consumia molt i pensava que si em moria no passava res. Un dia em van robar tot el que tenia. Fins i tot les ulleres. A partir d’aquí tot va anar a pitjor. Vaig conèixer un noi al carrer que també es punxava i fins que no em va deixar, no vaig començar a millorar. Va ser un any i mig molt dur. Ara segueixo consumint però només amb un caire festiu.

Com has viscut la crisi de la pandèmia del COVID-19?
El coronavirus em va agafar a Montjuïc. Vaig baixar a buscar entrepans a el lloc de sempre i estava tancat. Després vaig anar a un centre comercial i també estava tancat. I em vaig preguntar i ara què faig per dinar? Per sort una dona em va donar uns iogurts i em va dir que m’amagués. Aquests dies he menjat gràcies a la sala Baluard, li dec molt a Carla, la meva referent.

Creus que amb l’esclat del coronavirus hi ha més estigma per a les persones sense llar?
I tant. Recordo un agent de policia que em va dir ‘amb el coronavirus els sense sostre esteu venuts’. L’estigma cap a nosaltres s’ha augmentat. Un dia amb el company que anava ens van cridar infectats i ens van intentar agredir. Ens vam haver de tancar en un portal. La situació també s’ha empitjorat perquè el carrer és tot interès.

Pel que comentes, devies conèixer aquest servei a través de Baluard?
Sí. Sóc usuari de la sala Baluard i ens van informar que existia aquest servei. Primer vaig preguntar sobre les persones que hi anirien perquè en segons quines condicions, preferia estar al carrer. Quan m’ho van explicar bé llavors els vaig dir, ‘porteu-m’hi ja’.

I què et sembla aquest espai?
A l’alberg no parlo amb ningú, estic sol i tranquil. Tenen un ordre i es fa difícil seguir-lo. És curiós però tinc incomoditat sabent que t’has d’aixecar a les 7.30h. Recordo que una vegada vaig tenir l’opció d’estar en una pensió una setmana i els primers dies no vaig fer servir el llit. No és fàcil acostumar-se. Aquests dies al meu cap tinc una mica una crisi perquè passes de viure al carrer a un centre amb diferents serveis, moltes persones, uns horaris, etcètera. No obstant això, el centre és meravellós i vull fer un agraïment públic a l’Ester Aranda per ajudar a fer possible tot això, estem molt orgullosos. A més també s’ha de destacar que el consum aquí ha disminuït i això és molt valuós. Des que sóc aquí no he consumit res i tampoc veig que consumeixin les altres persones.

Un servei pioner que volen que sigui estable i més enllà del COVID-19

L’equipament, gestionat per l’Associació Benestar i Desenvolupament, té la finalitat de garantir que la persona usuària de drogues en situació de sense llar disposi d’una opció de confinament acord a la seva situació equiparant els seus drets als de la població general durant l’estat de l’alarma decretat pel COVID-19 a Barcelona. Per complir aquest objectiu, des d’ABD hem dotat al recurs de professionals amb formació i experiència àmplia en l’atenció a persones que consumeixen drogues en situació d’alta vulnerabilitat. Es tracta de professionals que provenen del CAS Baluard (espai de l’ASPB que també està gestionat per ABD) amb totes les competències necessàries per a la gestió de serveis de reducció de danys, atenció a la drogodependència i gestió i resolució del conflicte.

El Marcos, la Mulan i el Javier coincideixen amb la necessitat que un servei com aquest sigui estable i perduri més enllà de la crisi del COVID-19. En aquest sentit, des de l’Associació Benestar i Desenvolupament desitgem que en el futur existeixin establiments de pernocta i atenció estables per a població amb problemàtica addictiva a les drogues en acord al respecte als drets socials i oportunitat d’inclusió de població molt vulnerable i sobre la que recau una molt forta estigmatització.

Valgui aquest reportatge també com un petit homenatge a tot l’equip de professionals d’ABD que estan fent possible aquest projecte, així com a totes les treballadores i treballadors d’aquesta i altres entitats socials que estan a primera línia al capdavant dels serveis essencials per donar resposta a les necessitats de les persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.