‘Baluard moltes vegades et deixa gelat de tant patiment i mut davant de tanta entrega professional per ajudar a gent desnonada’

No et perdis la carta del director del documental “Baluard”, José González Morandi, on exposa el perquè i el com ha plantejat el rodatge d’aquest treball cinematogràfic:

“Fa poc vaig llegir en una entrevista a Ulrich Seidl on deia que quan comença a gravar una pel·lícula mai té una idea clara de com va a muntar-la. Comença a rodar i va improvisant a mesura que li van sorgint idees de com incorporar diferents elements. No sap quines escenes utilitzarà i quines no, i on de la pel·lícula les ubicarà. A mi em passa el mateix, l’estructura em sorgeix després, en el muntatge, on primer visiono i escullo entre tot el que he rodat i després intento donar-li una cronologia i una estructura perquè funcioni com a pel·lícula. El que sí que tinc clar és la forma d’abordar els meus projectes: establir una relació molt propera amb els personatges, amb l’espai i el que en ell succeeix i preguntar-me com puc retratar-los.

Quan gravo desitjo trobar la “veritat”, però sóc conscient que el que obtinc és només una impressió de la veritat, la meva impressió, per això intento ser el més sincer i honest possible, apropant-me el que puc a les persones a les que gravo, i per això necessito temps, necessito passar llargs períodes de temps sobre el terreny de gravació. Només a través del temps puc intentar acostar-me al resultat que busco.

Baluard seria la tercera pel·lícula documental que faig sobre l’ambient del consum problemàtic de droga dura a Barcelona. Problemàtic perquè la majoria dels que participen d’aquest ambient viuen al carrer, no tenen feina, estan lluny de tenir un entorn familiar estable i el consum de droga que fan és poc sa. En aquest documental els personatges són les persones usuàries i professionals d’un espai que atén diferents necessitats sociosanitàries de consumidors problemàtics de droga, l’espai és la Sala Baluard i la història és l’activitat que en ella desenvolupen professionals i usuaris.

La primera pel·lícula va ser Troll, un retrat íntim d’una consumidora, usuària de Baluard des del seu inici. És una road movie pels baixos fons de la ciutat fugint d’una imminent amputació del peu, donant voltes en cercle cap a l’últim consum de cocaïna, sempre l’últim. La segona, Cantunis, mostra la barriada on es venia i consumia la droga, una barriada marginal i perifèrica típica de les pel·lícules de quinquis. Cantunis és una pel·lícula coral, que narra el procés d’enderroc urbanístic del barri i està protagonitzada principalment per una família que venia droga per subsistir.

Precisament la Sala Baluard va néixer el 2005 per acollir i ajudar els toxicòmans que buscaven un nou espai per a la seva activitat per la recent desaparició de Can Tunis. La Sala es va situar, de pressa i a l’últim moment, en un espai que des d’un principi no era el més adequat, l’interior de l’antiga muralla del segle XVI, com si gairebé ningú, potser només els professionals de la Reducció de Danys, hagués volgut preveure el que anava a succeir quan Can Tunis ja no estigués i aquests aproximadament 1000 toxicòmans que compraven i consumien a la barriada tornessin a la ciutat, principalment al centre, a ciutat Vella, i es convertissin en un problema de salut pública, de seguretat i d’imatge.

Can Tunis des de la seva perifèria mantenia allunyats de la ciutat olímpica i de disseny, la de “la millor botiga del món”, a aquesta gent “indesitjable”. Mai se li agrairà prou als habitants d’aquest barri tan castigat el “servei” que li van donar a la ciutat “acollint” a aquestes persones marginades. I així, metàfora del destí, la muralla, El Baluard, va tornar a funcionar segles després, aquesta vegada per contenir la presència de centenars de toxicòmans que venien amb la seva problemàtica existència a la ciutat.

A la fi de 2017 la Sala Baluard es trasllada a un espai sanitari més gran i adequat per poder seguir donant servei a la població toxicòmana del centre de la ciutat. Sens dubte aquestes millores en les sales de Reducció de Danys les devem a una llarga llista de professionals de la salut compromesos des de l’ètica i els drets humans que treballen, no per amagar als usuaris de les sales, sinó per trencar estigmes, atendre’ls i intentar ajudar-los a aconseguir una millor qualitat de vida.

A la Sala Baluard he estat treballant una mitjana de dos dies a la setmana, durant 8 mesos aproximadament, al llarg d’un any i mig. Espero que el documental que quedi sigui un record el més realista possible, i sense sensacionalismes, de com es treballava a Baluard. Això precisament, filmar sense sensacionalismes, crec que ha estat la meva principal preocupació i el que finalment ha marcat, per a bé o per a mal -el espectador jutjarà- l’estil i el to d’aquesta pel·lícula.

Durant el primer mes vaig estar anant a Baluard sense la càmera, assistia a les reunions d’equip i m’asseia amb els professionals de cada un dels departaments del servei: la sala d’injectar-se, la de fumar, la infermeria, la sala calor-cafè. Vaig ser testimoni de com per Baluard transiten moltes persones que no estan passant, segurament, pel millor moment de les seves vides. I qui en aquest estat, o en un moment de la vida així, voldria que una càmera estigués a prop gravant i ser després vist en una situació que segurament no voldríem que ens veiessin els nostres fills, filles, mares, pares … segurament ni nosaltres mateixos?

Aquest to que allunya el film del sensacionalisme l’he pres del treball de dos directors, Ulrich Seidl i Depardon, que fan documentals que tracten assumptes tan delicats i dispars com una sala d’urgències psiquiàtriques en un hospital de París o la vida íntima i privada del que guarda en el seu soterrani qualsevol veí “normal” de Viena. Tots dos filmen amb una certa distància, una distància prudent, de respecte. Utilitzant per a això plànols oberts i sense grans moviments de càmera, evitant, en el possible, els primers plans i els seguiments de personatges que màgicament ens provoquen la il·lusió d’estar a prop seu.

Prenent distància és com si volgués recordar-me a mi mateix i als espectadors que la il·lusió és només això, il·lusió, temo que aquesta il·lusió cinematogràfica sigui massa conformista, ja que permet empatitzar durant una estona i després podem oblidar-la com si haguéssim estat veient una ficció. Busco un realisme absolut, gairebé conductista, ja que en la narració no em permeto cap expansió sentimental o interpretativa, ni sondeig algun en la psicologia dels personatges. Vull deixar un cert regust estrany a la boca, com de carn crua, un sabor que no s’oblidi fàcilment, que ens recordi que el problema continua aquí i que de totes depèn que les coses vagin a millor, i que res s’arregla només mirant o fent una pel·lícula. No vull que ens sentim millor i més conscienciats pel simple fet d’haver-la vist i empatitzat amb els seus personatges, la Sala Baluard és un lloc incòmode però per ara necessari, vull que qui la vegi senti aquesta incomoditat.

Baluard moltes vegades et deixa gelat de tant patiment i mut davant de tanta entrega professional per ajudar a gent tan desnonada. I aquest fred i aquest silenci que gelen la sang és el que intento transmetre a l’espectador amb el to de la filmació i el muntatge. Un muntatge on se succeiran escenes del dia a dia i l’ordre en què estiguin muntades marcarà el ritme de sensacions de l’espectador.

Per acabar aquesta explicació personal que justifica el perquè i el com de la meva feina voldria recordar-me de les persones usuaris i professionals de Baluard. Només els puc estar eternament agraït per la seva ajuda, comprensió, solidaritat … No tindré mai prou paraules per agrair el que han fet perquè em senti tan acollit treballant allà. Demano disculpes a totes les persones que fan Baluard per les molèsties que els hagi pogut ocasionar estant per allà al mig amb una càmera en moments, de vegades, tan difícils i complicats de les seves vides. Tinc la sensació que em porto molt més del que dono, entenc que com a documentalista m’aprofito de la generositat de la gent, per això estic convençut que l’únic que puc fer és estar amb la major sinceritat i humilitat possible. Gràcies i Salut! Ens veiem als carrers. “

Recorda que si no et vols perdre l’estrena ja pots fer la reserva de la teva entrada aquí. Les entrades tenen un cost de 4 euros i s’abonaran a taquilla el mateix dia de l’entrenament. T’esperem!