"Al SAIER atenem a les persones en un dels moments més fràgils: arriben cansades d’un procés migratori molt llarg o acaben de baixar de l’avió amb les maletes"

Vanessa Vidal és la directora del Servei de primera acollida, orientació psicològica, retorn voluntari, protecció internacional i de traducció intercultural del Servei d’Atenció a persones Immigrants, Emigrants i Refugiades (SAIER) de Barcelona, un projecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona gestionat per diverses entitats, entre elles l’Associació Benestar i Desenvolupament ABD. Fa poc més de dues setmanes aquest servei va celebrar els seus trenta anys de vida, i és per això que hem parlat amb Vidal, que fa dotze anys que hi treballa. “Va ser la meva primera experiència laboral com a treballadora social”, explica, i ha passat per totes les posicions: des d’informadora fins a coordinadora i, ara, directora.

En ser preguntada per la seva motivació, Vidal explica que la diversitat l’atreu, “els reptes d’haver-te de comunicar, entendre’t, de conèixer altres realitats diferents i alhora bastant semblants a les nostres és el que m’apassiona”. A més a més, la migració és molt canviant, “el que passa al món té un impacte a la ciutat de Barcelona”.

Al SAIER hi ha diferents serveis, i un d’ells és el de primera acollida per les persones que arriben, el que dirigeixes tu i gestiona ABD.

Sí, el SAIER és un servei complex, perquè és municipal. I ABD del que s’encarrega és de ser la porta d’entrada, de ser el front office, que atén en primera instància les persones usuàries, migrants, sol·licitants d’asil. El que fem és canalitzar aquestes demandes als serveis especialitzats que hi ha dins del SAIER, als advocats, psicòlegs, treballadors socials. I des d’aquesta posició transversal hem anat assumint nous serveis també transversals. Gestionem el servei d’intèrprets i traductors, portem la coordinació dels procediments d’atenció a les persones refugiades que impliquen moltes entitats, i el programa municipal d’atenció a les persones sol·licitants d’asil, que és un servei molt nou. A més, portem els tràmits d’administració, i a l’equip hi ha una psicòloga i una tècnica especialitzada en retorn voluntari per cobrir aquestes necessitats.

El fet de ser la porta d’entrada us dóna la perspectiva que us permet veure quines mancances hi ha o quines possibles millores es poden aplicar per atendre millor a les persones que arriben?

Tenim una visió de conjunt: seria la coordinació de les entitats i la visió global de quins serveis nous calen per poder-nos adaptar a les noves realitats. Atenem a les persones en un dels moments més fràgils. Moltes persones arriben cansades d’un procés migratori molt llarg, altres acaben de baixar de l’avió amb les maletes. Ens dediquem a atendre’ls en aquell primer moment. Tots/es arriben amb unes expectatives de com serà la societat d’aquí, com serà la seva vida, però amb molt de desconeixement dels passos que han de donar, què han de fer. I van amb moltes il·lusions. Els atenem en un moment en què els hem d’informar, hem de clarificar i hem d’ajustar allò que ells/es esperen a la realitat del que hi ha ara mateix a Barcelona. Moltes vegades els hi hem d’anunciar la manca de recursos socials. I és molt dur en aquest sentit. Hi ha moltes persones que s’han gastat tots els estalvis de la família per arribar aquí. Hi ha moltes situacions de precarietat, i hi ha qui arriba amb el que porta a la maleta, sense res més.

“Atenem a les persones en un dels moments més fràgils. Molts arriben cansats d’un procés migratori molt llarg, altres acaben de baixar de l’avió amb les maletes”

Què representa que un servei com aquest porti ja 30 anys de vida?

Per nosaltres significa haver consolidat una experiència que en altres ciutats europees ni tan sols existeix. Ens hem adonat que és un servei pioner, que porta molts anys de trajectòria en atenció a diversos fenòmens migratoris. En molts llocs d’Europa sí que s’atenen a persones migrants regulars, però no a les irregulars. En canvi a la ciutat de Barcelona des del primer moment s’ha atès a tothom. Han passat molts governs diferents i aquest servei s’ha mantingut, per sort. Hi ha hagut la voluntat política, independentment del color de cadascú, de donar-li una continuïtat, una primera acollida i una normalització de l’atenció a la població de diferents orígens. Arribar als 30 anys ha sigut molt important, malgrat la crisi. I el que ens espera!

“És un servei pioner. En molts llocs d’Europa sí que s’atenen a persones migrants regulars, però no a les irregulars. En canvi a la ciutat de Barcelona des del primer moment s’ha atès a tothom”

Els fluxos migratoris canvien moltíssim. Fa quatre anys es començava a dir que potser ja no calia una atenció de primera acollida, i ens vam adaptar per acompanyar més al llarg del procés d’assentament de les famílies. Però dos anys enrere va tornar a canviar. El perfil, ara, és radicalment diferent per l’arribada de moltes persones refugiades -el 40% de persones que atenem són sol·licitants d’asil quan abans no arribaven ni al 5%-. Així doncs, ens hem adonat que ens havíem de readaptar a les diferents realitats de la migració. Veiem que constantment hi haurà canvis, que és cíclic, que la migració no deixarà de venir, però les formes poden arribar a ser molt variades. Per tant és necessari un servei que ho pugui atendre i que es pugui adaptar com més aviat millor a les noves necessitats.

Sobre la immigració… És cert que ara hi ha més conscienciació. Però fa deu anys la idea era molt diferent, no?

Als i les professionals que treballem al SAIER o en immigració en general ens sobta. Al 2005 amb la regularització extraordinària del Govern de Zapatero, se suposava que ja hi havia moltes persones migrants vivint aquí, en situació irregular, i buscant maneres de regularitzar-se i establir-se. D’això en fa més de deu anys i, aquestes persones ja s’han reagrupat, nacionalitzat, ja vivim amb la segona o tercera generació de molts col·lectius! I segueixen arribant moltes altres persones. El problema és que encara ho vivim com alguna cosa molt nova. El que hem notat aquest any, que hi ha hagut una arribada molt notable de persones refugiades, és que els serveis públics de la ciutat es qüestionaven: “Els hem d’atendre nosaltres? No hi ha el SAIER, un servei especialitzat? Els hem d’atendre des dels serveis normalitzats de territori?”. Doncs jo dic, és clar, són persones migrades però són ciutadans i ciutadanes. Ens trobem que encara hem de fer pedagogia o sensibilització en aquest sentit.

“El problema és que encara vivim la migració com alguna cosa molt nova”

Ha canviat el perfil de les persones migrades?

El canvi més significatiu és que principalment ateníem homes i dones soles amb un projecte de migració econòmica. I el que ens hem trobat és que per les crisis que hi ha hagut al món -la de Síria va ser la més mediàtica però no la que ha impactat més a la ciutat de Barcelona- ha fet que moltes famílies senceres s’hagin plantejat migrar. Això ho fa tot més complex pel que fa a l’acollida.

Davant d’aquests canvis i malgrat que la vostra funció sigui la de redirigir, com gestioneu que no hi hagi recursos per atendre les famílies?

Ara hem d’acompanyar no només en l’ajustament de les expectatives, sinó que tots els companys i companyes que estan a primera línia són qui els han de comunicar que no sempre hi ha una alternativa habitacional, per exemple. Per tant se’ls ha de dir que en alguns casos hauran d’estar en situació de carrer fins que puguin trobar alguna plaça en un alberg o pensió a persones i famílies en situació molt vulnerable. El que intentem canviar, ja que no els podem ajudar amb l’allotjament, és el de reformular les coses i donar-los un cop de mà perquè el seu dia a dia sigui més útil, donar-los informació sobre a quins serveis es poden vincular per poder millorar la seva situació, i trobar contactes. Això, sense l’habitatge, és molt complicat. Però sí que es poden fer coses. Això implica un gran impacte emocional per qui està atenent directament.

Quantes persones ateneu diàriament? Quina ha estat la tendència els últims deu anys?

Hem notat que als anys de la crisi va deixar de venir gent a Espanya, per tant els números van anar cap avall. Però a partir del 2012 o 2013 tornem a estar en creixement. Si ateníem a unes 1200 persones al mes, ara aquest any passat 2018 parlem de 1900 o 2100. Són moltes. I l’impacte que ha tingut el refugi ha estat molt gran. Gairebé cada any hem doblat el nombre de persones ateses. Hem hagut de posar un límit màxim de persones que podem atendre, perquè perdíem la capacitat de donar una resposta mínimament adequada. El que hem trobat és que tot i atendre tantes persones, deixàvem sense atendre unes 1000 o 1500 més. Hem tingut un increment de personal i l’Administració i ABD ens han dotat de més recursos, però no és suficient.

“El que hem trobat és que tot i atendre a més de dues mil persones al mes, deixàvem sense atendre unes 1000 o 1500 més”

En el dia a dia de la feina, has viscut moltes situacions i has conegut moltes persones. Recordes alguna història, persona, anècdota que t’hagi quedat gravada?

Les persones que més em marquen segurament són les que he seguit més al llarg del temps o que he tingut una resolució positiva, que també n’hi ha. Vam tenir un cas d’un senyor de l’Índia, que el coneixem d’ençà que va arribar i va passar un procés molt llarg de regularització. Va haver-hi un moment en què va perdre la situació regular i al cap d’un temps vam poder fer el retorn voluntari al seu país d’origen. Ja era gran, vam viure tot el procés de retrobament amb la seva família d’allà, amb els seus fills que els va deixar ben petits i ara ja tenien la seva pròpia família. El canvi de tot el cicle vital. Aquestes històries et marquen, perquè veus la possibilitat de resiliència que arriben a tenir les persones, que no li donem suficient valor, però venen amb moltes ganes de fer-se una vida millor, d’implicar-se, d’aportar, d’ajudar a altres compatriotes que estiguin passant per la mateixa situació. I és alguna cosa que no es veu de la immigració, les capacitats i la resiliència.

Com valores el discurs que sovint es difon a través de la política o dels mitjans de comunicació on es mostra a les persones migrants com una amenaça, amb els tòpics com que ens venen a robar la feina?

És molt pervers aquest discurs que fan de la immigració. Especialment a Espanya sempre col·loquen a les persones migrants als pitjors nínxols del mercat laboral, fan les feines pitjors qualificades, les que no vol ningú. Aleshores els veiem com a amenaça quan no som capaços d’aprofitar els estudis que porten, l’experiència del país d’origen. I amb això, si no ho tenim en compte, acabem perdent tots.

“M’imagino el SAIER d’aquí a trenta anys com un servei molt adaptable, amb molts més professionals especialitzats i que pugui donar resposta a tot el que necessita una persona que acaba d’arribar”

Com deies, el fenomen migratori està en constant canvi. I ara que el SAIER ha fet 30 anys, com te l’imagines d’aquí a 30 anys?

Ui, no ho sé. Estem en moment d’impàs. D’una banda ens trobem amb la necessitat de tenir un servei integral, molt ampli. Ara tenim dos espais i aquest any serem tres. Tenim la necessitat d’integralitat per poder donar resposta a tot el que necessita una persona acabada d’arribar. I d’altra banda, una relació més gran amb els barris i el territori. Que sigui integral però també molt més distribuït i molt més en xarxa amb altres recursos de la ciutat. Una persona és migrant, però també és dona o pare/mare. Me l’imagino com un servei molt adaptable, amb molts més professionals especialitzats, cada vegada requerim perfils professionals amb més competències. No sé com estarem d’aquí a 30 anys, dependrà molt de com evolucioni la ciutat.