15/04/2020
El servei d’ABD, Preinfant, segueix a primera línia acompanyant a mares en situació de vulnerabilitat en plena crisi del Covid-19

Rebo un missatge al WhatsApp: “Hola, pots trucar-me? No tinc saldo”. Trigo 20 minuts en veure el missatge i realitzar immediatament la trucada.

“Diga’m, què passa?”

“Sóc a la porta de l’Hospital La Paz, no m’atreveixo a entrar…”

Carme (nom ficticiés una de les dones del programa Preinfant que va donar a llum aquests dies de confinament. Finalment ha arribat el dia, tot i que ha fantasiejat amb la idea que l’embaràs s’aturés amb el temps, amb l’activitat, amb l’experiència de vida…

Però el cicle sense fi continua, i en aquests temps de tants morts segueixen venint al món nadons, segueix configurant-se una nova generació. Els nadons que neixin a Espanya entre març i maig de 2020 (amb sort) seran els nens i nenes del coronavirus, comptaran en el seu anecdotari la història del seu naixement, es trobaran i al compartir, sentiran que alguna cosa els uneix…

I malauradament en molts casos, serà l’única cosa que els uneixi… Ja que seguiran pertanyent a classes diferents, viuran en contextos diferents, tindran oportunitats diferents, i fins als seus drets es respectaran de diferent manera. Perquè els va passar a les seves mares quan a la primavera de 2020 els portaven al món a Espanya. Perquè a totes les futures mares els donen una mascareta a l’entrar a la maternitat, a totes els succeïa que a la por al part es sumava la por al contagi. A moltes els acompanyava la preocupació d’un familiar o amistat malalta, a moltes la tristesa d’algun mort sense comiat…

Totes van compartir un naixement sense flors, sense visites, sense celebració, sense osset de peluix… I algunes d’aquestes mares, com si la situació no fos prou cruel, venien contagiades del virus de la desigualtat, aquest virus invisible que fa que tot sigui més greu i més difícil, perquè falta una xarxa social de suport, perquè no disposen de recursos ni possibilitat d’obtenir-los, sense papers, sense ingressos, amuntegades.

 

Preinfant d’ABD és un programa d’acompanyament a la maternitat en situació de vulnerabilitat social. Des de finals dels anys 80 el nostre objectiu és prevenir situacions de risc psicosocial en aquells nadons que neixen en famílies amb diferents possibilitats. El nostre acompanyament des de sempre s’ha caracteritzat per la proximitat i la capacitat d’adaptar-nos i donar respostes individualitzades a les necessitats de cadascuna de les dones. Necessitats diverses, des d’un sostre sota el qual aixoplugar al futur nadó, fins a com fer-ho per voler-millor.

Fins i tot en aquests dies acompanyàvem a les dones a les cites mèdiques o socials, organitzàvem trobades entre totes per generar llaços de col·laboració mútua, i manteníem sessions d’atenció individual per treballar les emocions sobre la maternitat, aspectes relacionats amb el part, la criança, la planificació familiar, etc.

I va arribar quan es va aturar el temps, però no la vida… En aquestes setmanes hem seguit acompanyant a les nostres dones. Reconec que quan tot això va començar vaig pensar que no seria tan diferent adaptar el treball a fer-ho des de casa, només hauria de trucar-les per telèfon en lloc que vinguessin al despatx. Fins i tot millor per a aquelles que la seva panxa ja pesava, o per a les que el bitllet de metro és una despesa extra…

Però no ha estat així, no està sent tan fàcil, hem anat passant fases en aquestes setmanes. I el més curiós és que el coronavirus no ha acabat d’implantar-se a elles, les seves pors són més els efectes de la pandèmia que el mateix virus.

Al principi les intervencions estaven centrades en trobar a qui cuidaria al nadó, els centres escolars tancaven, però elles havien de seguir treballant; sense un pare, un familiar o un amic amb qui compartir la criança … Com si les vivències de tots els estius apareguessin de cop, sense previ avís.

Això va passar aviat, de seguida van començar a explicar-nos la pèrdua de la feina, sense possibilitat de reclamació, sense ERTO, ni permís retribuït, ni atur… Simplement “no tornis”, “igual et truquem quan això acabi”,… Més ofertes de treball en primera línia d’exposició per 6 euros l’hora… i “tot i que m’ho pensés … qui té cura de l’nadó?”.

I amb el pas de març a abril, els lloguers, de vegades subarrendaments d’habitacions compartides a preus impossibles que puntualment cobren inquilins de llogaters, sense opció a condonar o finançar.

Següent etapa, “Saps d’alguna organització que doni bolquers o llet per al nadó?”. Afortunadament disposem d’una petita partida pressupostària per a ajudes de primera necessitat i ens vam posar a lliurar tovalloletes, bolquers, biberons … A Barcelona, els divendres, amb llargues cues amb un metre de separació entre les persones. A Madrid, de porta en porta, saludant-nos en la distància, preguntat des de lluny per l’estat de salut.

I noves notícies de dones que es posaven de part, fins a 6 nens han nascut en aquestes setmanes. Afortunadament tots amb bona salut, alguns han pogut estar amb les seves mares i gaudir de la seva entrada al món pell amb pell. Cap s’ha contagiat de coronavirus, però els seus bolquers són al portal, o a la cua de divendres.

I els grups en línia, les trobades virtuals, el contacte telemàtic. Sessions diàries d’una hora de durada, a les quals accedeixen voluntàriament aquelles que poden i volen. En aquestes sessions afloren moltes coses: que per a elles el confinament no és tan diferent, que la seva vida ja era tancament, supervivència i solitud, que els seus nadons coneixen les pantalles perquè és la seva manera de voler als seus familiars a milers de quilòmetres, que el seu únic suport aquí érem i seguim sent nosaltres, les professionals.

I en aquest context, també aflora el concepte (per a alguns desconegut, per a altres massa gastat) de resiliència. Ens expliquen que aquesta situació, en una habitació de sis metres quadrats, està sent l’oportunitat per trobar-se amb el seu nadó, per lliurar-se sense altra preocupació.

“Tot està destrossat, però res més puc fer, només regalar-li el temps que fins ara només podia destinar a l’aliment, i entre nosaltres hi ha hagut un clic, i aquesta comprensió ja no té marxa enrere, això quedarà per sempre… I el coronavirus haurà vingut per a alguna cosa”.